Prou, altra vegada diem prou i ho seguirem dient fins que calgui

Exigim la paraula i el diàleg i denunciem rotundament l’actuació policial dels mossos d’esquadra pel desallotjament de la Plaça Catalunya

Exigim responsabilitat de govern i neteja dels càrrecs corresponents

Exigim disculpes públiques per haver embrutat una acampada pacífica i popular que clama pels seus drets legítims

La no conformitat no es venç amb la força ni el control

Exigim un govern que exerceixi  polítiques i escolti a la ciutadania

Seguirem demanant-ho amb la paraula com fins ara han fet els moviments socials que reivindiquen transformacions de tota mena, i si més no les seves, respectables com  altres

T’ho diem ben fort: ja n’hi ha prou govern de la Generalitat de Catalunya

Exigim responsabilitats per haver reprimit de manera no democràtica les dissidències pacífiques

NO A LA REPRESSIÓ INSTITUCIONAL SI AL CLAM DE LA PARAULA

Elisabet Almeda Samaranch

Directora del Grup Interuniversitari Copolis “Benestar, Comunitat i Control Social”

27 de maig 2011

(Diari Avui. Ruth Marigot)

El diari Avui publica un article sobre les jornades “Execució Penal Femenina a l’Estat Espanyol” organitzades pel grup Copolis; celebrades els dies 28 i 29 de maig a la Universitat de Barcelona. L’article destaca la participació activa, a les jornades, de les dones que han estat o estan sotmeses a control penal com un valor afegit.

ARTICLE: PARAULA DE DONA PRESA

Amic Carlos t’has anat però no ens has deixat. Per a molts romandràs, no com a simple record, sinó en totes aquelles lliçons que han quedat integrades en els nostres camins existencials, en les nostres sensibilitats socials i polítiques, en els nostres afers intel•lectuals. Quan se t’evoca es parla del psiquiatre, per suposat mestre psiquiatre, però molt més que un psiquiatre, o potser mostrant que per ser un bon psiquiatre cal ser més del que s’entén convencionalment com a tal. El teu partir del microscopi seguia amb el gran angular i els seus successius zooms. Aquesta ha estat la primera gran lliçó, no només per al psiquiatre sinó per a tot científic social, doncs, malgrat alguns professionals, compartíem el convenciment que, amb les seves particulars perspectives, també psicologia i psiquiatria són ciències socials ja que, no casualment, sinó causalment l’individu és social. Així, donat que tu veies individus, et vas trobar amb l’antropologia, amb la sociologia, amb la història, sense renunciar un sol instant al rigor en la consideració dels aspectes biològics (més enllà del reduccionisme farmacològic) i dels aspectes socials. Vas afirmar més de un cop que “Les malalties mentals no poden deslligar-se de la medicina, però tenen una dimensió social”. Vas investigar, reflexionar i publicar també des de l’antropologia, l’assaig social i polític. Vas aportar anàlisi i reflexió sobre allò immediat del viure dels subjectes, a l’estil de les preocupacions variades de Simmel. Vas publicar, entre altres temes, sobre depressió, humanisme, assaigs sobre la dona, la mentida, l’error, la intimitat, el silenci, l’enveja, la gelosia, l’extravagància, la sospita, els sentiments, l’odi, etc. Aquesta consideració polièdrica de l’objecte de la teva recerca i del tractament, ha valgut també per a tu mateix com a subjecte. Recordo que molts joves de la nostra generació, aliens als sabers psiquiàtrics en ple franquisme, quan venies a Barcelona anàvem a les teves conferències, com anàvem a les de Aranguren, sabent que fins i tot quan parlaves de patologia, el destil•lat era gairebé sempre social i, amb freqüència, polític. La teva militància res silenciosa a l’esquerra va fer que el franquisme et marginés i et reprimís. Malgrat la teva indiscutible excel•lència acadèmica i la teva professionalitat en la pràctica d’intervenció iniciada el 1949, no vas aconseguir la càtedra fins 1983. Fins i tot 8 anys després de la mort de Franco, referent de la teva segregació acadèmica. La teva integritat ètica personal i científica també va suposar dificultats amb alguns sectors dels teus col•legues. L’estructura “para-eclessial” de significatius sectors de psicoanalistes no toleraven que parlessis o escrivissis sobre psicoanàlisi sent aliè a les ordres i congregacions del ram i als seus corresponents rituals. Tampoc no resultares sempre còmode a altres sectors pel teu “atreviment” d’introduir la perspectiva social, quan “el social” encara no era moda en la pràctica o la retòrica psiquiàtrica.

Efectivament no ens deixes, a més del que ja alguns hem pogut integrar dels teus ensenyaments i ètica, queden la teva prolífica i valuosa producció escrita, queden les activitats de la Fundació i del “Aula Castilla del Pino” de la qual, perdona la manca de modèstia, vaig participar en la seva creació, vaig ser vocal del primer Consell i responsable de coordinació de l’Aula amb l’Institut Andalús de Salut Mental, obtenint el privilegi de gaudir de la teva amable proximitat. IMPOSSIBLE OBLIDAR-TE

(Imagen: Rafael Yohai; Página/12)

A David Le Bretón el vaig trobar a Toulouse. Li vaig felicitar pel seu llibre; l’home m’ho va agrair i va dir que això li animava doncs no rep molt ànim del que li paguen les editorials.

Ara, està de gira, presentant treballs sobre la seva especialitat. El seu llibre “La sociologia del cos” és la millor introducció per a l’aprenentatge d’aquesta temàtica. Dins d’una extensa bibliografia que es pot consultar, aquest és el primer pas a fer. Un llibre molt breu però perfecte.

Poden accedir a un reportatge que li fan avui al diari Página/12 aquí.

Per Eva Giberti

Diari Página 12 (25-02-2009)

Nota de Opinió, sobre les “estrategies de prevenció situacional” de la violació a les dones